Leucèmia crònica

A diferència de les leucèmies agudes, les leucèmies cròniques s’instauren al llarg dels anys i el seu diagnòstic s’estableix quan la malaltia ja porta anys evolucionant. Actualment, com que la gent s’efectua controls analítics freqüentment, en una gran proporció de casos el diagnòstic es planteja casualment en motiu d’alteracions a les anàlisis rutinàries quan el pacient es troba asimptomàtic. Aquestes alteracions consisteixen habitualment en l’observació d’un augment de glòbuls blancs a la sang (leucòcits) que poden ser d’origen limfoide o mieloide. En el primer grup trobem diferents entitats que es denominen síndromes limfoproliferatives cròniques, per exemple, la leucèmia limfàtica crònica, la tricoleucèmia, el limfoma fol·licular leucemitzat o el limfoma esplènic de limfòcits vellosos circulants. Al segon grup en trobem d’altres com la leucèmia mieloide crònica, la leucèmia neutrofílica crònica o la leucèmia mielomonocítica crònica. Aquests diagnòstics només es poden establir després d’efectuar estudis especials com proves d’imatge (TC), citometria de flux, citogenètica i biologia molecular. Amb l’excepció de la leucèmia mieloide crònica, a la resta d’entitats, a causa del caràcter crònic i indolent d’aquestes malalties, el tractament es pot demorar fins que el pacient presenta simptomatologia derivada de la malaltia.