Com s'estableix la causa de l'aparició d'adenopaties?

Una història clínica i un examen físic acurats, més que la realització d’exploracions sofisticades, són essencials en l’avaluació diagnòstica d’una síndrome adenopàtica. Així, el fet de tenir en consideració l’edat del pacient, la localització, les característiques i el temps d’instauració de les adenopaties, la presència de signes i símptomes associats a aquestes i l’existència o no d’esplenomegàlia (augment de la mida de la melsa), permet, la major part de les ocasions, establir un diagnòstic clínic després de portar a terme només un reduït nombre d’exploracions i obviar, d’aquesta manera, la realització d’una biòpsia ganglionar.

L’edat del pacient, més que cap altre factor, s’ha correlacionat estadísticament amb la possibilitat que una síndrome adenopàtica sigui d’origen neoplàsica; així, mentre que els pacients joves amb adenopaties són portadors, en general, de malalties infeccioses, a partir dels 50 anys, la possibilitat que les adenopaties corresponguin a un procés neoplàsic s’incrementa notablement. La simptomatologia que afligeix el pacient, els seus hàbits tòxics o la presa de determinats fàrmacs relacionats amb el desenvolupament de malaltia del sèrum (al·lopurinol) o de pseudolimfomes (fenitoïna) poden ser reveladors de detalls que, en ocasions, resulten claus per orientar el diagnòstic, com a exemple: la denominada simptomatologia B (febre, pèrdua de pes i sudoració nocturna) és pròpia de les síndromes limfoproliferatives; la pruïja i el dolor de les adenopaties en prendre begudes alcohòliques suggereixen l’existència d’un limfoma de Hodgkin i el tabaquisme en un pacient amb una adenopatia laterocervical solitària apunta cap a la possibilitat d’un càncer de cap i coll.

L’exploració física permetrà veure si les adenopaties es troben localitzades o si, contràriament, són generalitzades i s’associen a esplenomegàlia (augment de la mida de la melsa). La síndrome adenopàtica generalitzada amb o sense esplenomegàlia indica l’existència d’un procés sistèmic que pot ser origen infecciós (mononucleosi infecciosa, citomegalovirus, virus de la immunodeficiència humana, infecció per micobactèries, toxoplasmosi), autoimmune (lupus eritematós sistèmic) o neoplàsic (en general, síndromes limfoproliferatives cròniques com la leucèmia limfàtica crònica o el limfoma fol·licular). Les adenopaties localitzades es troben freqüentment relacionades amb processos infecciosos de la regió anatòmica de la qual en formen part el drenatge limfàtic, amb l’excepció de les escalèniques i les supraclaviculars –el paradigma de les quals és el gangli de Virchow- pel fet que recullen el flux limfàtic dels pulmons i de l’espai retroperitoneal i tradueixen, en general, l’existència de neoplàsies d’origen pulmonar, limfàtic o gastrointestinal. La consistència d’un gangli limfàtic, el seu grau d’adherència a plans profunds i el seu adoloriment ja sigui espontani o desencadenat per la seva palpació, constitueixen dades que es podrien considerar com "clàssiques" en la interpretació diagnòstica d’una síndrome adenopàtica. El dolor, producte d’una distensió de la càpsula ganglionar, indica habitualment l’existència d’un procés inflamatori; els ganglis indolors, per contra, apunten més cap a malalties neoplàsiques, ja siguin limfomes, com els ganglis mòbils i de consistència elàstica o metàstasi ganglionar de tumors "sòlids", com aquells de consistència pètria fermament adherits a plans profunds. La mida del gangli limfàtic s’ha relacionat, igual que amb l’edat, amb la possibilitat que el seu origen sigui benigne o maligne, després d’haver-se utilitzat per elaborar algoritmes que permetin decidir quan s’ha de realitzar una biòpsia ganglionar.