Quin és el pronòstic de la malaltia?

El pronòstic dels malalts amb leucèmia limfàtica crònica és summament variable. La mitjana de supervivència se situa a 10 anys, però hi ha malalts que sobreviuen només uns mesos després del diagnòstic o d'altres que tenen la mateixa esperança de vida que els individus de la seva mateixa edat i sexe sense la malaltia.

L'heterogeneïtat en el pronòstic i l'absència d'un tractament curatiu han permès que es dediquessin molts esforços a identificar paràmetres pronòstics als pacients amb leucèmia limfàtica crònica per així, adequar el tipus de tractament, la seva intensitat i el risc a les característiques i pronòstic de cada malalt.

Clàssicament, el pronòstic dels malalts amb leucèmia limfàtica crònica s'ha anat establint en funció d'una sèrie de variables que reflecteixen la massa tumoral i l'evolució de la malaltia, com la presència d'anèmia o plaquetopènia, el nombre i la distribució de zones ganglionars afectades, el grau d'infiltració de la medul·la òssia, el temps de duplicació de la xifra de limfòcits i la morfologia dels limfòcits a sang perifèrica.

Aquests indicadors, no obstant, no fan res més que reflectir la diversitat biològica de la leucèmia limfàtica crònica. Com a exemples de marcadors biològics que es correlacionen amb el curs de la malaltia, s'han d'esmentar certes alteracions citogenètiques [per exemple, del (17p), del 811q), cariotip complex] que comporten mal pronòstic. Així mateix, els casos en què els gens IgVH dels limfòcits B neoplàsics no es troben mutats presenten un curs molt més agressiu que aquells en què els gens sí que estan mutats. De manera similar, l'expressió de la proteïna ZAP-70 en els limfòcits neoplàsics, estretament relacionada amb les mutacions dels gens IgVH és útil per preveure el pronòstic.

És interessant assenyalar que alguns dels marcadors biològics ressenyats més amunt, particularment les alteracions citogenètiques es correlacionen amb la resposta al tractament. Això és important ja que la resposta al tractament és el factor pronòstic més important, sent la supervivència millor quan millor és la resposta. En aquest sentit, la del (17p) i la del 811q) s'associen a una mala resposta als tractaments convencionals, incloent els que actualment es consideren més eficaces.