Quin és el tractament de la leucèmia limfàtica crònica?

A causa de la variabilitat en el pronòstic, les dues preguntes que es plantegen davant de qualsevol pacient amb leucèmia limfàtica crònica són: el pacient ha de ser tractat? I, en cas afirmatiu, com?

Com que els malalts amb leucèmia limfàtica crònica poden estar lliures de símptomes i amb molt bon estat general durant molt de temps, només han de tractar-se aquells en els quals la malaltia doni lloc a símptomes o mostri signes inequívocs de progressió.

En referència al tractament pròpiament dit, durant l'última dècada s'han produït importants avenços gràcies, sobretot, a la introducció a l'arsenal terapèutic de fàrmacs com els anàlegs de la purina i anticossos monoclonals. Així, mitjançant l'ús d'anticossos monoclonals (per exemple, anticossos anti-CD20 com el rituximab) en combinació amb anàlegs de les purines (per exemple, fludarabina) i altres fàrmacs (per exemple, ciclofosfamida, mitoxantrona) és possible aconseguir un 40-60% de remissions completes. Encara és més important que en moltes d'aquestes remissions no és possible detectar cèl·lules leucèmiques residuals ni tan sols emprant tècniques moleculars o citofluoromètriques altament sensibles. La transcendència d'aquest fet consisteix en què els malalts en els quals s'eradica la malaltia tenen una supervivència molt més prolongada que aquells en què això no és així.

El pronòstic dels pacients que no responen als nous tractaments és, malauradament, dolent. No obstant, existeixen una sèrie d'alternatives per al tractament d'aquests malalts. Així, els pacients amb del(17p) i que, com s'ha indicat anteriorment, són resistents als tractaments convencionals, poden respondre a un anticòs monoclonal anti-CD52 (alemtuzumab) i, fins i tot, a causa del seu mal pronòstic, són candidats a rebre un trasplantament al·logènic de medul·la òssia, amb el qual, paulatinament, s'estan aconseguint millors resultats amb menor morbi-mortalitat.

En conclusió, la leucèmia limfàtica crònica ha deixat de ser una malaltia per a la qual, amb prou feines, fa uns anys no existien possibilitats terapèutiques per convertir-se en un paradigma de la moderna oncologia, en la qual la malaltia si bé no sempre es cura, sí que pot convertir-se en un procés "crònic", de llarga evolució i que interfereix poc en la qualitat i esperança de vida dels malalts.