Quin és el tractament?

Un cop es coneix el tipus de limfoma i el grau d’extensió (estadi) es pot iniciar el tractament. El metge especialista valorarà cada cas per determinar-ne el més adequat. No existeixen regles d’or perquè cada pacient i el seu limfoma són diferents.

  • Abstenció terapèutica. En molts dels limfomes indolents no és necessari actuar immediatament. Si la malaltia no produeix símptomes i és de creixement molt lent, la millor opció pot ser no donar tractament fins que apareguin manifestacions clíniques. És el que s’anomena abstenció terapèutica. Per descomptat, s’han de fer altres controls mèdics relativament freqüents (per exemple, cada 3 mesos) per determinar el moment necessari per iniciar algun tractament actiu. Tot i que el limfoma no sigui curable, el pacient pot viure molt anys amb els controls oportuns. D’alguna manera, en aquests casos s’ha de prendre el limfoma indolent com una malaltia crònica.
  • Quimioteràpia. És el tractament més habitual per la seva gran eficàcia en els limfomes. Consisteix en l’administració de diferents fàrmacs que són molt tòxics per a les cèl·lules tumorals i les destrueixen, de manera que arriben a eradicar completament el limfoma. La quimioteràpia és el tractament utilitzat en la majoria de limfomes, tot i que, a vegades, s’ha de complementar amb altres mesures terapèutiques.
  • Radioteràpia. En el tractament dels limfomes és generalment una teràpia complementària a la quimioteràpia i s’aplica després d’aquesta. En molts pocs limfomes, és el tractament principal. Es tracta d’administrar radiacions d’alta energia que destrueixen les cèl·lules canceroses. L’aplicació és local, a determinades zones ganglionars. Com en el cas de la quimioteràpia, tampoc requereix ingrés a l’hospital. Es programen sessions curtes, que poden durar com a màxim mitja hora.
  • Teràpies biològiques. Noves tècniques, fruit de la investigació del funcionament de l’organisme humà, són les que s’anomenen teràpies biològiques perquè utilitzen substàncies produïdes pel propi organisme, o semblants a aquestes però fabricades en un laboratori. Les més utilitzades, ja, en el tractament dels limfomes són els anticossos monoclonals. Els anticossos són substàncies que produeix el sistema immunitari humà per defensar-se perquè es refereixen a un sol clon de limfòcits B, que són les cèl·lules que els produeixen. Un clon es refereix a que són cèl·lules que provenen del cultiu d’una única cèl·lula. El seu descobriment suposa un gran avenç perquè els anticossos es fixen selectivament al seu antigen "diana" que és a la cèl·lula tumoral. D’aquesta manera, les cèl·lules del limfoma poden ser destruïdes selectivament amb escassa toxicitat per a les cèl·lules normals. El rituximab (anti-CD20) és l’anticòs monoclonal més utilitzat. L’administració és també per via intravenosa en un centre hospitalari i normalment sense ingrés.
  • Trasplantament de progenitors hemopoètics. En molts limfomes dels molt agressius i en alguns del classificats com indolents o agressius, es pot plantejar fer un tractament amb quimioteràpia molt potent i a continuació procedir a un trasplantament de progenitors hemopoiètics, que són les cèl·lules mare de la medul·la òssia. Aquestes cèl·lules també són presents a la sang, d’on és més senzilla la seva extracció. Un trasplantament només es practica quan el tractament amb quimioteràpia ja ha donat bons resultats al pacient. La finalitat del trasplantament és aplicar una dosi molt forta de quimioteràpia per aconseguir la remissió total del tumor. Aquesta dosi danyaria les cèl·lules sanes de la medul·la òssia de manera gairebé irreversible. Per aconseguir la recuperació ràpida de l’organisme, s’obtenen cèl·lules sanes en bones condicions abans de procedir a la quimioteràpia agressiva. D’aquesta manera, quan finalitza la teràpia, es tornen a infondre al malalt. En primer lloc, s’aïllaran les cèl·lules mare o progenitors hemopoiètics per extracció sanguínia i centrifugant la sang. Aquest material es congela i, posteriorment, després d’haver administrat la quimioteràpia, s’infon de nou per via intravenosa (com un sèrum). Això es denomina autotrasplantament de progenitors hemopoiètics. Per realitzar-lo és necessari ingressar i passar un temps a l’hospital, en general aproximadament un mes. En casos especials, es pot procedir a un trasplantament de cèl·lules mare o progenitors hemopoiètics d’un germà compatible. És el que es denomina trasplantament alogènci de progenitors hemopoiètics.