Rabietes: Com s'ha d'actuar?

La tendència inicial de la majoria dels pares és intentar negociar amb el nen i fer-li entendre que aquesta no és la manera de demanar les coses. Habitualment aquest diàleg, tot i que s'ha de portar a terme, és improductiu. El nen no vol negociar, vol aconseguir el seu objecte o objectiu sigui com sigui, per tant no atendrà, per general, les seves argumentacions. Un cop aconseguit l'objecte o l'objectiu desitjat, la rabieta cedirà gairebé instantàniament.

S'ha d'educar els nens en la tolerància a la frustració i en el control positiu de les seves emocions, ja que si no es fa pot condicionar que alguns nens tinguin problemes de conducta de grans. La poca tolerància a la frustració en nens predisposats amaga molts problemes d'ansietat i depressió infantil.

Quan es pregunta als pares si el nen fa rabietes a l'escola bressol o al parvulari (punt que la majoria de pares ja han preguntat i han comprovat), sorprenentment la resposta és que en aquest entorn no en fan o segurament ho van fer un cop, però com que no va aconseguir el seu objectiu, ja no ho ha tornat a repetir.

Aquí hi ha la clau perquè el nen deixi de fer rabietes. Si amb elles i utilitzant aquest "idioma" per interactuar amb els pares compleix el seu objectiu de forma ràpida, tot i que sigui de forma intermitent, les perpetuarà. Si mai ho aconsegueix, deixarà de fer-les en un termini curt de temps. Per tant, "ignorar" aquesta actuació, fent-li veure que s'expressa en un "idioma" que no s'entén, porta al cap de pocs dies a la seva desesperació. Marxar del lloc on són perquè vegi que no el poden escoltar pot ajudar. En llocs públics, apartar-lo de la visió d'espectadors pot fer acabar la rabieta.

Si les rabietes són agressives o destructives (llençar objectes, trencar joguines o efectuar agressions als pares o a ell mateix), s'ha de portar el nen a un altre entorn o habituació durant uns minuts i fer-li entendre que quan es calmi, tornarà a l'entorn anterior. La rabieta, tal com hem comentat, és una actuació perfectament argumentada. Si es deixa sol el nen o se l'aïlla d'aquesta situació, perd el seu objectiu principal, que és fer xantatge als pares per aconseguir l'objectiu.

En lloc públics no s'ha de deixar portar pel "què pensaran" o els comentaris d'altres persones, fet que passa normalment amb els pares primerencs. Qui ha tingut fills, segur que en alguna ocasió ha viscut una situació similar i qui no els té, no posseeix els elements per valorar aquest tipus de situacions.

Les repressions normalment no aconsegueixen efectes satisfactoris. Veure els pares enfadats, nerviosos o descontrolats el nen ho interpreta com un càstig cap a ells per no haver-li donat el que desitjava. Així mateix, quan sigui gran serà difícil d'educar-lo en el control dels seus impulsos si ha vist constantment que els seus pares no eren capaços de controlar-los. S'ha de mantenir la calma, això sempre és un bon exemple per a ells.

Per controlar-les, el nen ha d'assumir que les rabietes no donen mai cap resultat, i que no faran canviar d'opinió als pares. No s'ha de cedir a les seves demanades, així interpretarà que en aquest idioma no l'entenen i buscarà altres alternatives menys conflictives per aconseguir els seus objectius, fins arribar, poc a poc, amb l'edat, a comprendre que la negociació i la sol•licitud per altres medis sí que permeten l'efecte desitjat.

Cap als 3 anys d'edat el nen ha de ser capaç d'expressar els seus sentiments d'empipament o frustració mitjançat el llenguatge. Ha d'aprendre que l'empipament és una emoció normal, però que s'ha de saber controlar i expressar de forma adequada. És important, arribat aquest punt, que trobin en els pares uns interlocutors accessibles i bolcats en el diàleg.

Si no es posa fi a les rabietes a temps, aquestes es van allargant donant lloc a situacions amb nens de tres i quatre anys o, fins i tot, més grans que posen a prova els seus pares en qualsevol lloc on hi hagi espectadors.

La persistència de rabietes més enllà dels tres anys, la presència de rabietes en el medi escolar o l'associació amb altres problemes de conducta, han de fer pensar en l'existència d'un element pertorbador aliè al motiu habitual pel qual la majoria de nens les fan. En aquest cas pot ser recomanable buscar el suport d'un professional adquat.