Preguntes freqüents

Hi ha dos elements clau per aconseguir bons resultats: la ubicació i la forma de la pròtesi. Tradicionalment existien dues ubicacions usuals: una per sota de la glàndula i una altra més profunda, per sota del múscul. En línies generals, com més prima és la pacient, més profunda s’ha de col·locar la pròtesi perquè no es noti. Actualment hi ha dos plans més de col·locació: via subfascial, per sota de la fàscia que recobreix els músculs, i intramuscular, col·locant la pròtesi per dins del múscul, indicat especialment per a dones esportistes. Paral·lelament, també ha evolucionat la forma de la pròtesi. Les antigues pròtesis rodones han adquirit una forma molt més anatòmica, amb les quals s’aconsegueix més naturalitat. A més de la forma, també és important el contingut de la pròtesi. Actualment s’utilitzen pròtesi amb gel de silicona d’alta cohesivitat, que ofereixen seguretat i durabilitat en el temps.

Actualment, un dels millors materials per a implants mamaris és la silicona. Malgrat la controvèrsia que va tenir fa anys quan es parlava dels seus efectes secundaris, es va comprovar que és un material magnífic per la durada, la tolerància a l’organisme i per les poques complicacions. Avui dia també s’estan introduint altres variants com les injeccions mitjançant empelts de Macrolane™, també conegut com a àcid hialurònic. L’avantatge d’aquesta tècnica és que no requereix intervenció, ja que mitjançant injeccions s’emplena la zona que es vol ampliar o engrandir. No obstant això, té una durada moderada (entre un any i mig i dos anys) respecte a les pròtesis mamàries que duren molts anys. Una altra opció que es planteja en un futur és l’autoinjecció de greix del mateix pacient que, en contenir cèl·lules mare, pot regenerar teixits.

Aquesta és una pregunta i una preocupació que tenen moltes pacients. El més important, més que la talla, és obtenir un resultat harmoniós i natural. Per aconseguir-ho, és fonamental tenir en compte certes característiques de la pacient com l’altura, l’amplària, la constitució i les mesures relacionades amb la mama original; l’amplària, l’altura, la qualitat dels teixits i la base d’implantació de la mama. Aquests paràmetres orienten sobre les pròtesis que s’han d’utilitzar i, consegüentment, sobre el seu volum. Avui dia existeixen molts tipus de pròtesis: anatòmiques, rodones, de més o menys projecció, més altes, més baixes, etc., la qual cosa permet escollir la pròtesi que més s’adapta a la pacient i aconseguir un resultat harmoniós i estètic.

Les pròtesis de mama d’avui dia són molt millors de les de fa 30 o 40 anys. Poden tenir un disseny anatòmic o arrodonit, però totes són de gel de silicona d’alta cohesivitat, independentment de la forma. Que siguin d’alta cohesivitat significa que són sòlides, la qual cosa proporciona més seguretat que fa anys. Amb aquest gel d’alta cohesivitat no és necessari fer recanvis tan freqüentment, ja que estan dissenyades per durar de 30 a 50 anys. Encara que l’experiència amb aquest tipus de pròtesi és de deu anys, són molts més que els que oferien les antigues pròtesis.

La cirurgia mamària tracta diferents casos encara que la intervenció més sol·licitada és l’augment mamari. Un augment mamari és correcte quan augmenta el volum de les mames de forma lògica i proporcionada. La pròtesi s’haurà d’adaptar a la nova situació dins de l’organisme on s’implanti. La relació entre la pròtesi i el cos ha de ser de confort, no forçada. Una pròtesi òptima per a una pacient pot no ser-ho per a una altra. S’ha de personalitzar al màxim el tractament, elaborant un estudi adequat del tipus de mama, del tipus de tòrax que té la pacient, de l’altura, de les dimensions, etc. Actualment això és possible perquè les pròtesis no són exclusivament rodones com abans, sinó que tenen formes determinades que s’adapten a cada situació i a cada persona. Dins del camp de l’augment mamari mereixen un esment especial les malformacions congènites. Afecta dones molt joves, amb asimetries mamàries per deformitats que condicionen la seva vida social i íntima. En aquests casos, no s’augmenta només la grandària de la mama, sinó que es modifica la forma que, de vegades, pot ser molt anòmala.

Tant en cirurgies de reducció, com d’elevació o d’augment mamari, el procés habitual requereix ingressos de 24 hores. No s’ha d’oblidar que són cirurgies l’objectiu de les quals és trobar un resultat natural. En cirurgies d’augment mamari s’utilitzen tècniques mínimament invasives i endoscòpiques. Generalment es col·loquen els implants per sota del pectoral perquè no es notin, de manera que s’aconsegueix que les restes cicatricials siguin mínimes. El postoperatori d’una reducció o d’un augment mamari dura al voltant d’una setmana. L’ingrés de 24 hores es limita, sobretot en cirurgies d’augment mamari, a 8 hores, temps suficient en el qual la pacient ha d’estar en repòs absolut. A partir d’aquestes 8 o 24 hores, la pacient pot anar-se’n a casa i ha d’estar 48 hores més en repòs. A partir del tercer dia pot iniciar una activitat limitada sense esport i sense prendre el sol. Als quinze dies començarà el resultat definitiu, que culminarà als dos mesos després de la intervenció.

Actualment els pits caiguts es poden corregir mitjançant mastopèxia, que permet suspendre els teixits que recolzaven a la pell. Al pectoral, s’agafa tota la glàndula, es fixa al pectoral, s’elimina la pell sobrant i, moltes vegades, es col·loca un petit implant per donar un resultat més natural i proporcionat amb la resta de l’organisme. Les mastopèxies són cirurgies molt habituals que busquen un pit natural, bonic, ben col·locat i no caigut. En resum, l’important és fixar la glàndula mamària al pectoral perquè la pell no tingui pes i el resultat sigui natural.

Hi ha diferents tipus d’intervencions de pit i, segons el que es desitgi corregir i de la tècnica que s’utilitzi, canviarà la cicatrització. En l’augment mamari, intervenció més freqüent, les cicatrius són mínimes perquè la cirurgia consisteix a col·locar, únicament, una pròtesi a l’interior de l’organisme. Les incisions al solc submamari, les incisions periareolars, al voltant de l’arèola, o bé per via axil·lar, permeten amagar les cicatrius perquè no siguin perceptibles després de l’operació. La reducció mamària, per a aquelles dones amb excés de pit, implica una elevació mamària perquè les mames molt voluminoses també solen estar caigudes. En aquesta intervenció, la cicatriu pot ser més visible. En tot tipus d’intervencions de cirurgia estètica s’han de complir una sèrie de principis, com amagar al màxim les cicatrius que, en el cas de la mama, serà mitjançant incisions submamàries per sota del pit. Un altre principi és l’ús de sutures sofisticades mitjançant tècniques específiques que permeten que les cicatrius siguin de la màxima qualitat possible. A més, quan es retiren els punts, és recomanable que la pacient segueixi un tractament específic amb pegats de silicona i oli de rosa mosqueta per dissimular encara més la cicatriu. Finalment, a les reconstruccions mamàries després d’un càncer, hi haurà més o menys cicatrització segons la complexitat de la reconstrucció. Quan una mama és reconstruïda després d’un càncer, habitualment no s’opera només la mama que ha estat intervinguda, sinó que s’ha d’operar, també, la mama contralateral sana per igualar-les al màxim. En aquest tipus de cirurgia també s’hauran d’aplicar els principis explicats anteriorment.

Existeixen tres franges d’edat freqüents per sotmetre’s a la reducció de mames: entre 14 i 15 anys, pacients adultes i pacients postmenopàusiques. A la pubertat, desenvolupar un excessiu volum mamari crea un efecte devastador, falta de seguretat, timidesa i complexos. Les pacients adultes sol·liciten reduccions de mames per guanyar comoditat, tant a l’hora de vestir-se com de fer exercici físic. Finalment, les pacients postmenopàusiques desenvolupen símptomes crònics pel pes de les mames: bandes o canals produïdes per la marca del sostenidor, irritació a sota la mama, sobretot en èpoques de calor.

Amb l’augment mamari per via submamària, és a dir, amb una incisió d’uns 4 centímetres just al nou plec submamari, s’aconsegueix que la cicatriu estigui situada a la zona menys visible de tota la mama. Anteriorment, la incisió es feia a la zona areolar i la cicatriu podia perdre qualitat i era més visible. A més, també se seccionaven els conductes galactòfors, encarregats de portar la llet fins al mugró, una zona que conté bacteris que, malgrat que no provoca infeccions, poden contaminar les pròtesis al seu pas a través de la zona. Per via submamària es treballa deixant lliure la glàndula mamària, que no presentarà cicatrius i serà útil pel que fa a la lactància. No es tracta d’aconseguir solament volum, sinó que la pròtesi i el cos es portin bé per a un bon resultat al llarg del temps.

.

Una mama tuberosa és una mama tubular que no ha fet el desenvolupament anatòmic natural. Generalment és un problema bilateral, és a dir, que afecta tots dos pits. La correcció és relativament fàcil mitjançant una intervenció que dura dues hores, que necessita implants i una correcció de pell, el greix i el volum. Generalment es fa en edat primerenca, entre els 17 i els 18 anys. El postoperatori dura aproximadament una setmana o quinze dies. Passats aquests dies, la pacient podrà fer vida normal.

Els resultats són definitius, sigui un augment mamari, una reducció, una reconstrucció o una correcció de mames caigudes. Les pròtesis no s’han de canviar, encara que s’aconsella que als 10 o 15 anys es revisin, ja que el cos sí que canvia durant aquests 10 anys. És una cirurgia molt satisfactòria si es troben les proporcions més adequades i s’aconsegueixen resultats naturals. Els resultats dependran, també, de l’edat i de les expectatives de la pacient.

La reconstrucció d’una mama extirpada, ja sigui immediata o diferida (ajornada), depèn de la causa que ha portat a l’extirpació. Segons el tipus, la grandària i la localització del càncer de mama, i de la histologia d’aquesta lesió mamària, els cirurgians plàstics i els oncòlegs prenen una decisió conjunta. En alguns casos estarà indicada la reconstrucció immediata en la mateixa operació en què es fa l’extirpació, i en altres casos està indicat fer-ho després del tractament de radioteràpia, quimioteràpia, etc.

Des de fa anys, es duen a terme reconstruccions immediates després d’una mastectomia. Amb això s’evita l’impacte psicològic de la pacient després d’una extirpació de mama. Les tècniques que s’utilitzen per a aquest tipus de reconstruccions són variades i depenen de la pacient i del resultat de la mastectomia. És important que la mastectomia i la reconstrucció siguin desenvolupades per dos cirurgians: un d’oncològic i un altre de plàstic. Un dels mètodes són els expansors tissulars, unes pròtesis que es van emplenant de sèrum fins que s’aconsegueix el volum adequat per després col·locar la pròtesi definitiva. La reconstrucció mamària amb penjall de dorsal ample és una transposició del múscul dorsal de l’esquena amb pell cap a la zona mastectomitzada, una tècnica molt segura i molt utilitzada, amb poques complicacions. La transposició d’un penjall TRAM és una intervenció més complexa, amb més complicacions i indicada en casos molt concrets, utilitzant el penjall de l’abdomen. Finalment existeix el DIEP, tècniques de microcirurgia que necessiten un equip multidisciplinari i una alta especialització, amb unes indicacions molt concretes, i que ofereixen uns bons resultats.

El candidat ideal per sotmetre’s a una microcirurgia reparadora és una persona que té un problema de salut important, una deformitat, moltes vegades referida per algun especialista o pel seu propi metge, que necessita una reconstrucció complexa però definitiva i en un sol temps. Moltes vegades aquesta persona ha estat sotmesa a altres cirurgies o, si el problema és molt complicat, requereix aquest tipus de tècnica, ja que no pot ser solucionat amb les tècniques clàssiques. És una tècnica que es pot aplicar a tot l’organisme, a pacients que tenen problemes a la cara, com paràlisi, deformitats... i és possible, fins i tot, el trasplantament de cara o la reconstrucció del pit després del càncer mamari en el mateix moment que el cirurgià extirpa el tumor. La microcirurgia reparadora també permet salvar extremitats per evitar-ne l’amputació i solucionar problemes als pulmons, el cor, l’abdomen, etc.

La cirurgia reconstructiva és una part molt important de la cirurgia plàstica, reparadora i estètica. Consisteix a retornar l’anatomia, retornar les estructures anatòmiques o els teixits que s’han perdut per un problema oncològic o per un accident o una malformació congènita. En l’actualitat, les tècniques quirúrgiques que s’empren són semblants a les de la cirurgia estètica. En reconstruccions de mama, després d’una mastectomia, l’objectiu és obtenir un pit normal i natural, com si no hagués estat operat anteriorment. La cirurgia reconstructiva també s’utilitza per a reconstruccions abdominals per eventracions, hèrnies o per pèrdua de la premsa hipocràtica. També en cirurgies de piràmide nasal o rinoplàsties on hi ha una insuficiència ventilatòria, una dificultat en la respiració o una tumoració que s’ha d’extirpar.

La cirurgia reconstructiva es diferencia de la cirurgia estètica perquè està dirigida a aquells pacients que han sofert un accident, un tumor, cremades de primer, segon o tercer grau amb un nivell d’urgència superior. No obstant això, tota cirurgia reconstructiva ha de ser cirurgia estètica, ja que han de ser reconstruccions al més estètiques possible. Tot cirurgià plàstic és cirurgià reconstructor.

La cirurgia plàstica es divideix en estètica i reparadora. La reparadora o reconstructiva és la que es duu a terme després de sofrir cremades, accidents (reconstrueix el nas, les cavitats orbitàries o les orelles) i després de tumors, ja siguin cutanis o mamaris. Actualment, la reconstrucció mamària després d’una mastectomia es pot fer d’una forma molt estètica. Hi ha múltiples tècniques disponibles i s’ha de començar des de la més senzilla fins a la més complexa. No s’ha d’oblidar que la cirurgia reconstructiva és una part de la cirurgia estètica i l’objectiu final són reconstruccions al més estètiques possible.

La cirurgia plàstica i reconstructiva és una part de l’especialitat que difereix una mica de la cirurgia estètica, que s’utilitza quan no hi ha patologia, per millorar l’estètica d’alguna part del cos. La cirurgia plàstica, reparadora i reconstructiva s’utilitza quan hi ha una patologia, ja sigui congènita o adquirida. És molt àmplia, pot tractar des de malformacions congènites, com nens amb el llavi leporí, malformacions a l’orella, la cara o les mans (sindactília o dits units). També es pot utilitzar en patologies de tipus traumàtic, com les cremades, que requereixen grans intervencions de reconstrucció, segons el percentatge de superfície cremada. Una altra faceta de la cirurgia reconstructiva, i una de les més utilitzades per l’equip del Dr. Bassas, és la correctora, per a casos de càncer de pell, una lesió molt freqüent. Habitualment, aquests pacients se sotmeten a extirpacions àmplies de pell que, en alguns casos, impliquen deformitats en la cara que es poden corregir.

És l’element central de l’especialitat de la cirurgia plàstica que tracta aspectes patològics, oncològics, conseqüències d’accidents o cremades que necessitin una reparació dels teixits tous de l’organisme. En la cirurgia reconstructiva, el cirurgià plàstic està més íntimament implicat en la reconstrucció mamària postmastectomia, en la qual s’empren tècniques i procediments quirúrgics d’última generació per obtenir, restaurar o recuperar l’aspecte de l’organisme, en aquest cas de la mama de la pacient abans del procés oncològic. Actualment s’estan duent a terme reconstruccions mamàries amb teixits autòlegs i procediments expansors. S’hi aconsegueixen resultats a curt termini amb molt poca agressió quirúrgica, la qual cosa s’agraeix en aquest tipus de pacients.

La cirurgia reconstructiva forma part de la cirurgia plàstica, reparadora i estètica, i és el tractament de casos en els quals preval més la reconstrucció que l’estètica. Alguns exemples són la cirurgia reconstructiva de mama després d’una mastectomia per càncer, el tractament de l’extirpació i la cobertura dels càncers de pell, que pot ser més o menys àmplia segons el tipus de tumor, moltes malformacions congènites com la ginecomàstia en l’home o les mames tuberoses en la dona. Les mames tuberoses, encara que poden passar desapercebudes, estan entre la cirurgia reconstructiva i la cirurgia estètica i requereixen un tractament complex, ja que el pol inferior de la mama no està desenvolupat i hi ha un anell que constreny la part inferior (el solc) que fa que aquesta mama es desenvolupi de forma anormal. Així mateix, existeixen altres tractaments amb seqüeles, com cremades, i certes cirurgies purament reconstructives.

En els últims 10-15 anys l’evolució de la cirurgia reparadora ha estat important. Actualment, es poden fer cirurgies que abans semblaven impossibles. La microcirurgia permet realitzar reconstruccions amb teixits del mateix pacient amb una fiabilitat i uns resultats estètics molt superiors als que existien anteriorment. Amb aquestes tècniques, i gràcies als avenços en el diagnòstic per la imatge, es pot fer un mapa anatòmic de cada pacient per poder moure, traslladar o trasplantar teixits. En el camp de la cirurgia estètica aquestes tècniques s’empren, sobretot, en la reconstrucció mamària, i s’hi poden utilitzar teixits de la mateixa pacient per aconseguir una naturalitat que abans era gairebé impossible. També es poden dur a terme reanimacions en pacients amb paràlisi a la cara o als membres superiors i inferiors. A més, permet corregir deformitats congènites o adquirides a la cara per col·locar tots els ossos on correspon. Pel que fa als tumors o deformitats traumàtiques, adquirides o congènites, mitjançant microcirurgia vascular, venosa, dels vasos limfàtics o nerviosa, permeten aconseguir al màxim un estat semblat al que tenia el pacient abans de la malaltia, el traumatisme, l’accident, o el tumor.

La cirurgia plàstica es divideix en estètica i reparadora. La reparadora o reconstructiva [Carme1] és la que es duu a terme després de sofrir cremades, accidents (reconstrueix el nas, les cavitats orbitàries o les orelles) i després de tumors, ja siguin cutanis o mamaris. Actualment, la reconstrucció mamària després d’una mastectomia es pot fer d’una forma molt estètica. Hi ha múltiples tècniques disponibles i s’ha de començar des de la més senzilla fins a la més complexa. No s’ha d’oblidar que la cirurgia reconstructiva és una part de la cirurgia estètica i l’objectiu final són reconstruccions al més estètiques possible.

La cirurgia plàstica té dos vessants: un s’encarrega de l’estètica i l’altre de la reconstrucció, encara que tots dos estan lligats: no es pot parlar d’una reconstrucció sense un resultat estètic. El vessant reconstructiu abasta des de cremades fins a reparacions per malalties congènites i adquirides, per traumatismes, per tumors o per accidents. En l’actualitat es treballa molt en la reconstrucció mamària. Un punt clau és la reconstrucció immediata al moment de l’extirpació de la mama. El cirurgià plàstic ha de col·laborar íntimament amb tots els equips de manera disciplinar: ginecòlegs, cirurgians, radiòlegs i oncòlegs. La reconstrucció mamària immediata obre una llum en un moment en què la pacient sofreix certa preocupació i alteració en la seva vida. Els resultats d’aquest tipus d’intervenció són bons i psicològicament la pacient sofreix menys. La reconstrucció es fa amb pròtesi o amb teixits propis, i la indicació d’una o l’altra dependrà de la necessitat o no de radioteràpia.

En principi, totes les pacients que han estat sotmeses a una mastectomia per càncer de mama són susceptibles de poder-se fer una reconstrucció mamària. Cal tenir clar dos factors, el primer és l’elecció de la tècnica (teixits propis o pròtesi). Avui dia s’ha avançat en la qualitat dels resultats utilitzant el greix corporal, que aconsegueix més naturalitat. El segon factor a valorar és quan es fa la intervenció. Hi ha dos moments claus: al moment de l’extirpació de la mama i després. Si es fa al moment de l’extirpació (reconstrucció immediata), la pacient sortirà amb la mama reconstruïda. També es pot realitzar després de l’extirpació i després que la pacient segueixi tots els tractaments necessaris (quimioteràpia, radioteràpia, tractament hormonal). Aquesta tècnica és coneguda com a reconstrucció diferida.