Què és la Depressió?

Aproximadament un 20% de les dones i un 10% dels homes patiran una depressió al llarg de la seva vida.

Què és la depressió, un estat de gran tristesa?

No només això. La tristesa pot ser un estat d’ànim normal i adequat a moltes situacions desgraciades de la vida, com la mort d’una persona estimada. La depressió és molt més que això. És una autèntica malaltia; i és una malaltia que causa un gran sofriment a la persona que la pateix. Molts malalts amb depressió diuen al seu metge o psiquiatre que preferirien trencar-se una cama o ser intervinguts quirúrgicament abans de patir depressió. Tant pateixen que, fins i tot, poden preferir la mort a seguir vivint així.

La depressió és un estat patològic que es manifesta per un conjunt de símptomes ben definits, però el que resulta més clar pel diagnòstic és la pèrdua de la capacitat per experimentar plaer. El malalt de depressió no es pot distreure, no pot gaudir amb res.... ni amb els fills o els néts; degut a això perd la il·lusió, les ganes de fer coses, la capacitat de fer projectes,...no pot pensar en el futur. A més, el malalt depressiu veu com disminueixen els seus rendiments físics i socials: "tot se li fa una muntanya" i sovint prefereixen estar sols. És freqüent que pateixin problemes d’insomni, perdin la gana de menjar, tinguin sensació de cansament i manca d’energia ("com si m’hagués quedat sense piles") i d’interès sexual o d’altres molèsties aparentment físiques.

En algunes depressions existeix un horari i un calendari: per exemple estan pitjor al matí i millor al vespre; o pitjor a l’hivern o principi de la primavera.

La depressió pot ser causada per problemes de la vida?

Els problemes, las frustracions, afecten a les persones de maneres molt diferents. Excepte en situacions d’autèntiques "catàstrofes" personals (per exemple la mort de tota la família en un accident de trànsit), els problemes poden causar només tristesa, ansietat o empipament, però no depressió. És clar que en situacions especialment complicades de la vida les persones poden patir "algun" símptoma depressiu i necessitar ajuda, mèdica o psicològica; però també és veritat que la persona més feliç i tranquil·la del món pot patir una autèntica i greu depressió. També és cert que la depressió és dues vegades més freqüent en les dones que en els homes, i que és més freqüent en els fills de persones que han patit depressió. ¿Què vol dir tot això? Que algunes persones tenen una predisposició genètica a la depressió. La depressió, la malaltia depressiva, és el resultat d’una "avaria del funcionament químic" en algunes estructures cerebrals. Algunes persones tenen predisposició a patir aquesta "avaria" per causes genètiques, hereditàries o per factors hormonals (el cas de les dones). Els "coneixements traumàtics de la vida" podrien provocar depressió en aquestes persones amb predisposició.

La depressió s’ha de tractar o es pot superar amb esforç personal?

La depressió és una malaltia que s’ha de tractar. ¿Per què? Per molts motius, però bàsicament per dos: primer per raons "humanitàries" (s’ha d’alleujar el gran patiment que causa a la persona que la pateix); segon, perquè el tractament és molt eficaç. El tractament de les depressions d’intensitat moderada pot ser psicològic o farmacològic. El tractament psicològic que s’ha demostrat eficaç és el de tipus cognitiu-conductual (una tecnologia psicoterapèutica concreta, no qualsevol). En el cas de depressions greus sempre s’han d’emprar medicaments antidepressius. Aquests fàrmacs són, actualment, molt eficaços, generalment ben tolerats i segurs. Aquelles persones que pateixen depressions recurrents (van repetint depressions periòdicament, algunes seguint un calendari determinat) poden precisar seguir el tractament antidepressiu indefinidament, de per vida; tot i que això no representa un risc per a la seva salut física.

És convenient que les persones deprimides intentin fer alguna activitat, en cas contrari és impossible experimentar cap satisfacció, però sense fer "heroïcitats". No podem demanar-los impossibles. A aquestes persones tot els costarà moltíssim de fer i no tenen cap culpa de patir depressió. De fet, moltes vegades han de patir, a més de la depressió, la incomprensió dels demés ("¿que fulaneta te una depressió?... però si no li falta de res!"). La depressió no es soluciona a base de voluntat o esforç personal com algunes persones creuen.

Fa pocs dies vaig atendre a una dona amb una important depressió. Procuro, sempre, explicar el millor que puc què es la depressió (en aquest cas a la pacient i el seu marit); no m’hauria d’haver explicat molt bé aquell dia, perquè en acabar la visita el marit em va dir...:

- "Molt bé, molt bé...però ¿Li aniria bé caminar?",

- "Li aniria be tenir ganes de caminar" li vaig contestar.

L’ansietat i la depressió són problemes semblants?

Són diferents formes de patiment psicològic.

L’ansietat és un malestar interior semblant a la por; per algunes persones és semblant al "nerviosisme" o a la impaciència. En general es manifesta també amb símptomes com cansament exagerat, sensació d’ofec o de "falta d’aire" (o sospirs), palpitacions, opressió al pit, insomni, etc. Gairebé sempre es relaciona amb temors exagerats (de vegades absurds) o conflictes personals. Es pot patir ansietat a conseqüència d’un perill real (per exemple durant un atracament), però algunes persones pateixen ansietat per anar en ascensor o si veuen un ratolí a 10 metres de distància; altres persones estan constantment ansioses, preocupades per problemes que no existeixen però que "poden passar" en un futur; altres pacients ansiosos tenen crisis sobtades, inesperades, d’ansietat, o pateixen ansietat perquè no poder deixar de "donar voltes" a pensaments absurds i ser exageradament ordenats, meticulosos i perfeccionistes.

Dit tot això: és freqüent que les persones que pateixen depressió pateixin ansietat; moltes vegades l’experimenten des del mateix moment de despertar-se al matí.

Què ha de fer una persona amb problemes d’ansietat o de depressió?

Sempre que el nostre estat d’ànim o el nostre nivell d’ansietat arribi a interferir la nostra vida quotidiana o ens provoqui un patiment personal important hem de consultar el nostre metge de capçalera. En una majoria de casos ell podrà resoldre el problema o ell indicarà si es necessària una consulta amb l’especialista, el psiquiatra o el psicòleg. No cal patir. Massa sovint no consultem perquè pensem que el que ens passa "és normal"; ho relacionem amb algun problema present o passat i creiem que "ja ens passarà" o que "som dèbils" o que "és culpa del nostre caràcter o manera de ser". No confonguem les coses: una cosa és com les persones som i una altra és com estem. Una persona pot ser alegre i estar deprimida. Si els símptomes alteren la nostra activitat quotidiana, interfereixen en les nostres relacions personals o sentim un sofriment subjectivament important: consultem.