Es considera que un 13% dels pacients amb obstrucció nasal crònica pateixen un col·lapse de la vàlvula nasal, i un 88% d’aquests pacients pateixen un col·lapse unilateral. La obstrucció de la vàlvula nasal externa, sovint es troba en pacients que no han sofert cap trauma o no han estat sotmesos a cirurgia. Aquests pacients solen tenir un nas prominent amb unes narines estretes. El col·lapse de la vàlvula nasal interna depèn de l’estructura que causi aquest col·lapse. En molts casos, està afectada més d’una estructura. La causa més freqüent és una desviació de l’envà nasal. Una altra causa pot ser com a conseqüència d’una intervenció anterior, especialment després de l’extirpació del sostre nasal.
La patologia valvular pot ser congènita o adquirida i afecta d’una manera general a totes les formacions anatòmiques que constitueixen l’àrea valvular.
Les anomalies valvulars poden trobar-se en les estructures òssies i cartilaginoses, a més dels seus revestiments cutanis i mucosos. Les alteracions congènites que es troben són engruiximents, adherències causades per cicatrius i retalls. En el suport cartilaginós podrem trobar alteracions de l’envà, com engruiximents, torsions, desviacions, etc. o del sòl de la fosa nasal, cm anormalitats n l’altura, la forma i el gruix de la cresta piriforme i dimorfismes de l’espina nasal.
Les patologies adquirides poden ser inflamacions i complicacions de cirurgia prèvia sobre els cartílags alars, sobre el septe, etc.
Les tècniques diagnòstiques més usuals són l’exploració, l’endoscòpia, el TAC, la Rinomanometria i la Rinometria acústica.