Síndrome antifosfolípid (SAF)

La síndrome antifosfolípida (SAF) és un trastorn autoimmunitari caracteritzat per la presència d'anticossos antifosfolípids que poden produir trombosis arterials o venoses, complicacions obstètriques, trombocitopènia i altres manifestacions clíniques.


Epidemiologia:

La síndrome antifosfolípida es pot presentar a qualsevol edat, però és més comú en dones joves. La prevalença a la població general s'estima al voltant de l'1%, mentre que la prevalença en pacients amb lupus eritematós sistèmic és del 20-30%.


Etiopatogènia:

La causa exacta de la síndrome antifosfolípid es desconeix, però es creu que la producció d'anticossos antifosfolípids està relacionada amb una disfunció del sistema immunològic. Els factors de risc per a la síndrome antifosfolípida inclouen infeccions, certs medicaments, malalties autoimmunitàries i factors genètics.


Diagnòstic:

El diagnòstic de la síndrome antifosfolípid es basa en la presència de criteris clínics i la detecció d'anticossos antifosfolípids. Els criteris clínics inclouen trombosi arterial o venosa, complicacions obstètriques, trombocitopènia i altres manifestacions clíniques. La detecció d'anticossos antifosfolípids es realitza mitjançant proves de laboratori, com ara l'assaig de dilució de plasma, la prova de coagulació de kaolin-cefalina i la prova de dilució de temps parcial de tromboplastina.


Tractament:

El tractament de la síndrome antifosfolípida se centra a prevenir les complicacions relacionades amb la trombosi. Els pacients amb síndrome antifosfolípid han de rebre teràpia anticoagulant de per vida per prevenir la recurrència de la trombosi. Els pacients amb complicacions obstètriques poden requerir tractament amb aspirina i heparina durant l'embaràs.